- Sóc a la platja. Petit. Poca cosa. Entre tants d'altres. El més insignificant. Completament desapercebut.
Em trepitgen. M'enfonso. Ningú s'adona ni que existeixi. Hi ha qui pren altres grans de sorra per fer-ne castells. O per fer-ne obres d'art, dins d'ampolles de vidre, per exemple. Perquè són bonics. Originals. Vistosos, Brillants. Altres grans se'n van de viatge, a conèixer món, atrevidament penjats als banyadors o encofurnats en els plecs del cos d'algun despistat. Jo no goso. Tinc por. Si em descobrissin, segur que m'eliminarien:
- Què hi fa aquest gra de sorra tan lleig a casa nostra? Quin color més insípid! Quina mida més petita! I que cantellut! Que vulgar!
Em quedo. Admiro els altres grans. Els envejo. Els que tenen colors vius. I els grossos. O els totalment esfèrics. Els més agosarats, ben a la vora d'on arriben les ones. Jo tindria por que se m'emportessin cap al fons del mar. No en sortiria mai més. N'hi ha que formen dunes. Alguns s'hi col·loquen al cim, sense témer caure des de tan amunt. Jo hi tindria vertigen. És més segur estar aquí baix, quiet, d'incògnit.
- Que no tens res d'especial? Potser és cert.
Que n'hi ha de més vistosos? De ben segur.
Que ets petit? I per què voldries ser major?
Que et fan por les onades? Millor que ser massa agosarat!
Que hi ha escaladors? No pujarien ni un mil·límetre si no es recolzessin en els altres grans!
Que alguns se'n van? Allà ells, qui sap quines decepcions els depara el futur!
Però a la platja hi volem sorra. Sense granets com tu, no n'hi hauria. Si tots se n'anessin a viatjar, la platja desapareixeria. O si tots us poséssiu tan a la vora de l'aigua que us empassés de seguida. Hi quedaria roca. Paisatge hostil. No és lleig veure algun gra de colors originals, no et dic pas això. Però la sorra la volem de color de sorra. Un mar groc, marró clar, daurat... I, si pot ser, fi, que no se'ns clavi a la planta dels peus. Però no massa, que no s'aixequi a la primera bufada del vent. És bo que hi hagi grans com tu, que no necessitin destacar costi el que costi. Que compleixin bé la seva funció. Són els que fan que el món es vagi despertant cada matí i s'adormi plàcid quan cau el Sol. Jo et felicito, granet de sorra, perquè tu fas la platja. Com felicito el bri d'herba que, amb tants companys, fa el prat. O la gota d'aigua que fa el llac, el riu, el mar...
Altres grans t'estimen. S'enamoren de tu. No et canviarien per cap altre, per espectacular que fos. Són granets que, com tu, saben mirar, saben sentir, saben olorar... Observadors. No els calen grans que destaquin, que siguin un anunci continu de les seves grans virtuts. Els que s'alaben. Els que es diuen perfectes, que proclamen contínuament la seva superioritat. Els que enfarfeguen. Els capriciosos consentits. No, hi ha grans a qui no els interessen aquests espectacles! Saben trobar la bellesa i la saben valorar, tenir-ne cura.
No ets poca cosa, granet de sorra. Ets l'arena. Fas el món.
