Les vacances dels mestres

Ahir em vaig haver d'amagar quan, a la sobretaula d'allò que havia estat un molt agradable dinar de família, va sortir el tema fatídic: el de les vacances dels mestres. Els "atacants" eren bona gent de diverses professions. Jo estava sol. Els podia haver dit que treballem fins l'últim dia de juny i des del primer de setembre, que encara estic fent un curs, que demà tinc una reunió per organitzar el menjador escolar, que per Setmana Santa només tenim realment tres o quatre dies més que els altres treballadors, que necessitem les vacances per salvar el poc de sa que ens queda al cervell després de tot un any de dedicació intensa a l'alumnat i als seus pares, etc. Però, després de tants anys de lluita, de defensa, de contraatacs i de derrotes, em vaig rendir i, mentre seguien donant-me arguments, cada vegada amb veu més alta, sobre aquesta gran injustícia social, vaig amagar-me a la cuina, dins d'un armari gran que hi ha prop de la nevera. Des d'allà quasi no sentia els crits, els estirabots i les ironies. La qüestió és que m'hi vaig adormir. I és que, vaig acabar el curs tan cansat! Encara és hora que em trobin. Se'n van anar i no vaig sortir ni per dir-los adéu. I no és que m'avergonyeixi de tenir "tantes vacances" i que no n'estigui content, però vaig defallir, mira, tothom pot tenir moments de debilitat!